VARELA ISABEL, EMILIO

Paisaje de Aitana con árbol y figuras, Emilio Varela Isabel, 1931. Óleo sobre cartón. Colección Familia Sánchez Mateo

VARELA ISABEL, EMILIO (Alacant, 1887-1951)

És el pintor alacantí més significatiu i original de la primera meitat del segle XX, període que coincideix amb la seva carrera. Educat en l’Acadèmia de Casanova i amb alguns dels seus deixebles, en 1904 es trasllada a Madrid, on estudia amb Joaquín Sorolla i és condieixeble de Salvador Tuset i deTomás Murillo. En 1918 exposa, en la col·lectiva del I Saló del Cercle de Belles arts d’Alacant, pintures postimpressionistes, en ple apogeu de la seua època groga. Quan Sorolla va venir a terres alacantines per pintar El Palmeral 1918-1919 per The Hispanic Society de Nova York, Emilio l’acompanya, interessant-se de nou per l’obra del mestre. En 1892 aconsegueix un important èxit amb Pueblo de Alicante en l’Exposició Nacional de Madrid, començant a sonar internacionalment. En 1926 exhibeix en l’Ateneu d’Alacant, on durà a terme nombroses individuals, diferents obres de la seva època lumínica, El parral. A partir de 1927 un nou paisatge l’influenciarà, donat que el seu amic Óscar Esplá ha construït un xalet en la Serra d’Aitana. Al juny de 1928 roman durant dues setmanes a París amb el gran compositor alacantí, després del qual el pintor busca una forma més senzilla i poètica d’expressió a força de tons grisos, és la seva època grisa. En 1932 presenta 58 obres en l’Ateneu, sent sens dubte la seua gran mostra, mateix lloc on en 1936 farà la seua última exposició individual, amb obres que han estat englobades sota el concepte de realisme màgic. Després de la guerra, a més d’altres presències, acudeix a les convocatòries de la Diputació de 1944 i 1946, obtenint en aquesta última el primer premi.

Altres obres d’interés:

SERRANO BOSSÍO, PEDRO

Fruttarolla, Pedro Serrano Bossío, 1889. Óleo sobre lienzo, 230,5 x 128,5 cm.

SERRANO BOSSIO, PEDRO (Alacant, segle XIX)

Les dades sobre aquest autor encara es troben una mica confuses, no sabent-se amb exactitud la data de naixement ni la de defunció. Aquesta escassetat d’informació podria deure’s a diferents accepcions del seu nom. El que sí sabem és que en novembre de 1886 aconsegueix, per part de la Diputació d’Alacant, una pensió molt discutida entre ell, Fernando Cabrera Cantó i Mariano Antón, pintant els tres el mateix model. Aquests exàmens engrosseixen la col·lecció de pintura d’aquesta entitat. La beca va entrar en vigor l’any següent. En 1889, com a fruit d’aqueixa beca, envia a la Diputació la seua Fruttarolla (“Venedora de fruites”), signada a Roma en eixa data. L’obra és de tema costumista, amb una anotació de crítica social, en la línia de la resta de la seua trajectòria artística. La seua tècnica pictòrica segueix aferrada a la tradició, la seua factura és correcta, encara que s’endevinen certs avanços en la concepció dels temes.

Altres obres d’interés:

SALA FRANCÉS, EMILIO

SALA FRANCÉS, EMILIO (Alcoi, 1850 – Madrid, 1910)

Naix a Alcoi en 1850. La seua família es trasllada a València, ciutat on comença a desenvolupar els seus primers dots artístics al costat del seu primer germà i catedràtic en aquells dies a l’Acadèmia de Sant Carles de València, Plácido Francés. Exposa per primera vegada en 1867 en la Regional de València, obtenint una segona medalla. Viatja a Madrid amb la intenció de copiar i estudiar a Goya i Velázquez, i coneix l’obra d’Eduardo Rosers. De nou a València es presenta a la Nacional de 1871 amb La prisión del príncipe de Viana, que aconsegueix una segona medalla. Torna a Madrid i obri el seu estudi. En 1873 aconsegueix el premi d’Honor en la Regional de València per El valle de lágrimas. En 1884 és pensionat de mèrit per l’Acadèmia de San Fernando per cursar estudis a Itàlia i França. A Itàlia es relacionarà amb Francisco Pradilla, Ricardo de Madrazo, José Moreno i Joaquín Sorolla. En 1886 marxa a Paris, després de permutar la seua beca a Roma, ciutat que no el forma ni cobreix les seues expectatives. Serà en la ciutat del Sena on pinte la seua Expulsión de los judíos, amb el qual obté la segona medalla en l’Exposició Universal de Paris del mateix any i la medalla d’or en la de Berlín de 1891. Teòric de la pintura, escriu i publica en 1906 la seua “Gramàtica del color”, cosa que el portaria a ser nomenat professor de Teoria i Estètica en l’Escola de San Fernando. Va il·lustrar la revista Blanco y Negro amb dibuixos i aquarel·les. Entre els seus alumnes cal citar a Cecilio Pla, Eulogio Varela, José Mataix i Adolfo Durá.

Altres obres d’interés:

POVEDA I JUAN, VICENTE

POVEDA I JUAN, VICENTE (Petrer, 1865 – Roma, 1932)

Deixeble de Federico Madrazo a Madrid, on resideix becat per la Diputació d’Alacant. En 1882 és pensionat a Roma també per la Diputació d’Alacant. En l’Exposició Nacional de 1884 aconsegueix una Medalla de Tercera Classe amb Valle de lágrimas, realitzat durant la seua estada romana. La mateixa medalla aconsegueix en la de 1887 amb la Muerte del Príncipe de Viana. En la dècada de 1890 s’estableix a Roma, assistint sobretot a classes de dibuix i aquarel·la sobre paper Watman, tècnica en la qual s’especialitzarà. Concorre a les mostres de Viena, Munich, Londres i Sant Petersburg. A Itàlia passa llargues temporades a Venècia, on pinta diferents vistes de la ciutat i interiors de patis palatins (Pintando en San Marcos, Pozo veneciano, etc.), que remeten als seus marxants espanyols i britànics. Va morir en 1932, estant molt relacionat amb l’ambient del Vaticà.

LAPORTA VALOR, FRANCISCO

LAPORTA VALOR, FRANCISCO (Alcoi, 1850- Alcoi, 1914)

Laporta Valor és un altre dels grans pintors vuitcentistes d’Alcoi. Va estudiar en San Fernando de Madrid amb Casado del Alisal, coincidint en classe amb Alejandro Ferrant, Francisco Pradilla i Casto Plasencia. Destaca en la seua pintura la perfecció del dibuix, el domini del color i el conreu del tema dels sants en la majoria de les seues composicions. Quant a estil, la seua estètica es relaciona amb el simbolisme i el modernisme, considerant-lo els experts un seguidor del style nouveau. Li van concedir una beca per a estudiar a Roma, però la va rebutjar. Més tard, en 1880, viatja a París, on treballa el fotocrom i realitza assajos amb la tricomia. Va ser trencador en el seu interès per la fotografia, ja que molts artistes de l’època la menyspreaven. Per a Laporta, tanmateix, sempre va ser una important tècnica auxiliar. De fet, en tornar a Alcoi, va obrir un taller de litografia i un gabinet fotogràfic. Va ser Catedràtic en l’Escola d’Arts i Oficis d’Alcoi i de Belles Arts a Barcelona. Encara que la pintura de caràcter religiós no és excessiva durant el segle XIX, Laporta, molt creient, realitza quasi tota la seua obra vinculada a aquesta temàtica. En l’Exposició de 1892 gana la tercera medalla amb el quadre Jesús en casa de Marta y María. És a Alcoi on desenvolupa quasi tota la seua carrera artística, deixant exemples del seu art pels més importants edificis de la seua ciutat, tant civils (com el Teatre Principal d’Alcoi) com religiosos. Com molts altres artistes, el retrat és també un dels gèneres que conrea, tant de personatges locals com de la seua família. Laporta es va vincular profundament amb la festa de Moros i Cristians de la seua ciutat, col·laborant en el canvi estètic i plàstic d’aquesta.

Altres obras d’interés:

Pin It on Pinterest